1/
Des del temps de la picor,
diu la llegenda, hi havia
un drac dolent que tenia
tot un poble mort de por.

2/
I voleu saber per què?
Perquè era lleig, fastigós,
cruel, venjatiu, banyut,
li feia pudor l’alè
i quan veia un nen perdut
se’l cruspia en un no-re.

3/
Pensaven: —Si cada dia
la fera es mengés algú
el problema acabaria.
Però no hi havia ningú
que s’oferís voluntari
(més aviat tot el contrari).

4/
Fins que algú va proposar:
—Resoldrem aquest mareig
fent cada dia un sorteig.
I així s’ho van empescar
durant una temporada
fins que tota una impensada
els va venir a pertorbar.

5/
I és que el sorteig d’un mal dia
va portar-los la sorpresa:
de veure que el drac havia
de cruspir-se la princesa.
—Però si és la filla del Rei!
—I això què, si ho diu la llei!
—Ho trobo poc oportú!
—D’això no es lliura ningú!

6/
Mentre esperava, sa altesa
que arribés el seu final
cantava amb calma i dolcesa
una cançó original:
—Si em salvés un cavaller
ho trobaria taaaaaaant bé!

7/
I vet aquí que un cavall
va aparèixer a l’horitzó.
El muntava un infantó
d’armadura de metall.
El cavaller es deia Jordi.
Del cavall, qui se’n recordi
el seu nom ens podrà dir
potser es deia Blanc. O Albí.


8/
Amb la llança en una mà
i el coratge per bandera
Sant Jordi matà la fera
i a la princesa salvà.
El drac va fer un esbufec,
el poble va fer un sospir,
ella va picar l’ullet
i Sant Jordi… va enrogir


9/
Aquella nit, sense penes
al poble s’hi va fer un ball.
Sobre el drac els nens i nenes
anaven amunt i avall.
Músiques com marrameus
inspiraven tots els peus.


10/
El rei, que estava orgullós
va preguntar al cavaller:
—Que potser voldríeu vos
ma filla com a muller?
Però Sant Jordi va respondre:
—No sóc digne de l’honor
majestat, de ser-vos gendre.
Més m’estimo... tocar el dos.
Tant de bo em pogueu comprendre!


11/
—Que no us voleu casar amb mi?
—va fer la princesa, airosa.
—Ai, com us ho podré dir?
Doncs… casar-se és una cosa
que crec que no fa per mi.
Però teniu! Aquesta rosa
per quan us vingui un sospir
de tristesa melangiosa.
Em recordareu, preciosa?
—Jordi meu… És clar que sí.

12/
I amb l’armadura brillant
i la capa alçant el vol
Sant Jordi va marxar sol
a bon pas, tot murmurant:
«M’emporto dincs del meu cor
el premi del seu record.»

I al final d’aquella senda
ja era escrita la llegenda.